Xavier Ginesta

Nascut a Barcelona el 23 de setembre de 1983, Xavier Ginesta i Portet és un jove periodista i professor en la Universitat Autònoma de Barcelona que dedica el seu temps lliure a escriure llibres. Un dels quals va rebre el premi a l’esportivitat Joan Creus. Asseguts al sofà de casa seva i amb aire de tranquilitat, Xavier Ginesta respon les meves preguntes amb els seus gestos habituals.

Quan vas decidir que volies ser periodista?
Quan vaig veure que no tenia futur fent esport. I per tant vaig decidir que era millor explicar-lo que no pas marcar gols a una porteria. I vaig veure que fent de periodista podia seguir gaudint de l’esport però des d’un altra vessant. A més a més, sempre m’havia agradat el món de la televisió i sortir en públic a presentar coses la millor manera de fer aquestes coses que t’agraden es fent de periodista.

O sigui que desde ben aviat ja sabies que volies ser periodista.
Sí, sí. Des de tercer d’ESO tenia bastant clar el que volia i per tant no em va costar gaire decidir-me.

Avui en dia, et dediques sobretot a la premsa escrita. Sempre t’has dedicat a aquest món?
Ara em dedico a la premsa escrita perquè és la única que em permet compartir-la amb la meva tasca de docent a la Universitat. Però vaig estar un any i mig fent de productor a una productora associada a Televisió de Catalunya, de corresponsal de TV3 al Vallés Oriental.

Per tant, la premsa escrita és el mitjà que més has tocat, oi?
Sí, vaig estar any i mig a la televisió i actualment estic de contertulià a Com Radio, de forma esporàdica, quan la rotació de contertulians toca. Em dedico principalment a la premsa escrita però no perqué sigui lo que m’agradi més sinó també perquè és la que em permet una millor compatibilització amb la meva tasca a la Universitat.

El treballar en la premsa escrita, va ser un dels principals factors a l’hora de publicar els teus llibres?
Crec que el publicar un llibre no només es basa en estar en premsa escrita sinó es el fet de ser periodista que et comporta una necessitat de descobrir coses noves, tenir noves experiències, per tant et cauen a la mà oportunitats que et permet publicar un llibre.

Però el estar en premsa escrita et dóna facilitats a l’hora d’escriure’ls, no?
Sí, sobretot a l’hora de redactar. Però principalment el que et fa publicar un llibre quan ets periodista és que tens un coneixement de la realitat social generalitzat. Llavors hi ha moltes persones que pensen que ets una persona que pots assumir el risc d’escriure quatre coses de la seva vida, sigui una entitat o sigui una persona individual.

Llavors aquestes persones et venen a buscar?
Sí, però es més perquè ells et veuen com una persona que pots explicar coses de la realitat social sigui una o sigui l’altra, és a dir, que més o menys et pot defensar en tot, que no el fet que siguis un periodista de premsa escrita. Els periodistes de televisió o de ràdio també tenen les mateixes possibilitats d’escriure un llibre, com per exemple en Carles Porta que ha tingut un èxit important.

Quin és el tema que t’és més fàcil a l’hora d’escriure?
En aquesta moments, principalment l’esport perquè estic fent la tesi doctoral sobre esports i durant el cap de setmana coordino les competicions de futbol regional de El 9 Nou. Per tant, és obvi que els esports és una cosa que avui tinc molt en mà. Però no tinc inconvenients en escriure una cosa o una altra. Curiosament, per exemple, una de les coses que faig quan vaig de viatge, aprofitant les oportunitats que em dóna la tesi és fer una crònica de viatges dels diferents llocs on estic i per tant en la revista del poble, El Tot per Tots o de tant en tant per El 9 Nou, he publicat diferentes cròniques de viatges, reflexions que et surten durant el viatge que es un manera molt interessant per poder desenvolupar la teva creativitat.

I parlant de viatges, aquests que fas últimament pels principals estadis del clubs de futbol més importants, són bàsicament pel desenvolupament de la tesi doctoral o un viatge de plaer?
Hi ha alguns que són un viatge de plaer quan tens moltes ganes de conèixer un lloc i aprofites la tesi doctoral per anar-hi, és a dir, una vegada l’has començat que ja tenies en ment el viatge que havies de fer. I d’altres que els fas ben bé per necessitat.

Per tant, hi ha algun lloc que sempre has desitjat anar i que has aprotitat ara per fer-ho.
Això mateix, sempre he volgut anar a Sevilla i he aprofitat la tesi doctoral per anar-hi un parell o tres de vegades i fer molt bones amistats allà i, principalment en el Sevilla FC. Per altra banda, la tesi també em porta a fer viatges que són una necessitat fer-los i que potser per plaer trigaries molt més a fer-los o que no se t’acudirien mai, com és el cas del viatge a València. És un lloc que no em crida l’atenció ja que la costa brava és més maca que la costa valenciana, per tant quan vaig haver d’anar-hi per conèixer les instal•lacions del València, em va agradar però no per conèixer la ciutat.

Quan publiques un llibre, quin tipus de promoció fas?
En aquests moment és molt difícil vendre llibres. Principalment, el que recomano sempre, es que si s’ha d’escriure llibres en edat jove com la meva, és poder escriure un llibre que te’l financiï el 100% una entitat. Que no siguin llibres que assumeixis tu o la editorial el risc perquè et pots endur una bona decepció. Han de ser llibres encarregats. Dels 4 que escrit, 3 han estat per encàrreg i és una bona manera de donar-te a conèixer i que una entitat confia en tu i et paga per fer el llibre.

Has publicat algun llibre o article amb autoria compartida. Qué és el més complicat?
Principalment, l’autoria compartida el que comporta es que has de tenir bon rollo amb la persona que comparteixes l’obra. En el meu cas, eren persones pròximes a mí que teniem clar des d’un principi el projecte que voliem fer i no va haver-hi cap mena de problema. Però sí que és veritat, el cas de companys i companyes que han tingut més d’un problema a l’hora de l’autoria compartida perquè hi ha autors que no s’entenen quan escriuen un llibre compartit.

També escrius articles acadèmics, creus que és una bona ajuda pel alumnes?
No, perquè curiosament l’alumne avui en dia no llegeix coses massa teòriques. La millor ajuda a un alumne en el món del periodisme, i és una cosa que hem comprovat, és que li parlis de la teva experiència personal. La millor manera d’explicar una bona teoria és demostrar com clarament serveix en el món real. Teoria per teoria, l’alumne acaba oblidant-la.

D’on treus temps per escriure els llibres?
D’allà on no n’hi ha. No m’ho explico, l’has de trobar allà on sigui. Quan t’agrada una cosa l’acabes fent i quan, a més a més, hi trobes una mica de benefici personal, llavors t’hi poses més. Has de buscar el temps d’allà on et convingui. No hi ha cap tipus de condicionant. Una vegada has fet la feina de la universitat i del diari et poses a escriure el llibre. Alguns he aprofitat l’estiu, altres moments en el que estava parat, que no tenia tanta feina del diari o de la universitat, d’altres una altra situació. És independent. Dels 4 que fet, 3 han estat escrits en vacances d’estiu.

Amb el llibre “Deixeu jugar a la canalla. 25 anys de la Secció Esportiva Joan XXIII” escrit juntament amb Javier Pozo, vau guanyar el premi a l’esportivitat Joan Creus. Que t’entregués el premi el ex jugador de bàsquet va ser una satisfacció per a tu?
La veritat és que no coneixia en Joan Creus i crec que ara no ens reconeixeríem, perquè va ser: “Hola Xixi, que tal?”-fent el gest de salutació com si s’agafessin les mans- l’entrega del premi i la fotografia. Va ser maco, principalment perquè vam posar molt esforç amb en Xavi Pozo al ser un llibre partint del no res ja que la
Secció Esportiva del Joan XXIII tenia molt poca experiència per fer llibres i ens el van encarregar. Vam desenvolupar tot el projecte i estàvem segurs que era bo. Vam veure la convocatòria del Ajuntament de Granollers i vam decidir presentar-lo. Vam guanyar el premi però no només pel llibre, sinó per tota la Secció Esportiva del Joan XXIII. Però el fet que em dongués el premi en Joan Creus no va ser important.